Notícia
Referèndum a Escòcia
Avui hem tornat a les activitats habituals del Casal amb una conferència de gran actualitat i interès com és el referèndum a Escòcia.
Els ponents Andy McGurk (que es defineix con un escocès/català, un dels membres fundadors del grup Amics de Catalunya a l’SNP i ex-dirigent de les joventuts de l’SNP a Edimburg) i Xavier Solano (politòleg, ex-assessor de l'SNP al parlament escocès (2005-08) i al parlament britànic (2012-15) i ex-delegat de la Generalitat al Regne Unit (2008-11) ) ens han parlat del procés independentista que es viu allí i les diferències o semblances amb el nostre en un debat en el qual s'han anat alternant i complementant les explicacions i posteriorment les respostes a les preguntes de la militància que hi ha assistit des del casal i des de casa .
Després d'una breu introducció històrica en la ponència ens han indicat el següent:
Els processos per la independència de Catalunya i Escòcia són diferents a l'hora d'establir l'origen de la seva fusió. Allí el tractat d'unió va ser de dos iguals i fruit de la voluntat d’ambdues parts, deixant oberta l'opció d'una futura separació, mentre que aquí va ser fruit d'una guerra de successió, cosa que ho fa molt més difícil.
L'aritmètica parlamentària és diferent com ho és el sistema electoral britànic que a diferència de l’espanyol, en què es vota la llista de cada partit, allí és uninominal, és a dir, trien el membre del parlament de la seva circumscripció, la qual cosa fomenta el contacte directe i afavoreix que guanyi el que més ho mereix així com el vot útil, cosa que pot permetre a Escòcia que el seu partit independentista l'SNP pugui aconseguir la majoria d'escons del seu territori i decidir qui governa al Regne Unit, entenent que és fonamental per pressionar el govern actual, a més a diferència d’allò que passaria a Espanya, allí no es preveu un càstig dels anglesos al partit polític que permeti votar als escocesos.
Escòcia ha demostrat els darrers anys als seus ciutadans que es pot gestionar i governar bé, com ha passat durant la pandèmia, en part gràcies al model competencial del qual gaudeix molt diferent del nostre. Catalunya sempre ha patit l'existència d'una llosa competencial i sobretot judicial que evita moltes opcions d'autogovern, cosa que no pateixen allí.
A hores d'ara la qüestió a Escòcia ja no és si es farà o no el nou referèndum sinó quan. La intenció de fer-lo a finals de 2023 potser sigui un termini curt, però està clar que els partits britànics unionistes temen que no podran evitar-lo i ja la donen per perduda. A més aquesta vegada les enquestes són menys favorables a la unió que en el referèndum de 2014, que segurament es va concedir per la certesa que no triomfaria, però això va obrir la porta a aquest altre referèndum que sembla que tindrà un resultat oposat, en bona part per l’incompliment de les promeses efectuades pels anglesos i el Brèxit, destacant que Escòcia ofereix un model polític més inclinat a l'escandinau, més atractiu i molt diferent del neoconservador britànic, la qual cosa encara inclina més la balança.
També és significatiu que Escòcia tingui un únic gran partit independentista a diferència de Catalunya on en predominen tres, tot i que en l’SNP hi ha grans diferències ideològiques els escocesos entenen que així és més fàcil desenvolupar i consensuar l'estratègia que amb tres partits tan dispars com aquí en Catalunya.
En el debat ens han comentat el següent:
A Catalunya ERC hauria de marcar diferències, establint un model de país diferent del d'Espanya.
Londres va aturar el primer intent amb promeses no complertes, tal com ha vingut fent sempre Madrid.
D'haver-se produït a Escòcia els fets que van ocórrer a Catalunya l'1-O, segurament no haurien considerat l'opció d'intentar un altre referèndum i haurien optat per altres mètodes.
Catalunya té una gran capacitat de mobilització de la seva gent cosa que Escòcia no té perquè no han arribat al punt de confrontació amb l'estat que patim aquí.
A Escòcia valoren més el poder controlar i decidir que l'obtenció de recursos econòmics.
Escòcia ha fet unes coses bé però té reptes per complir: per començar no té el potencial econòmic de Catalunya tot i que aquí tenim un estat en contra.
El seu dèficit fiscal no és comparable amb el que pateix Catalunya, però en cap cas en donen la culpa a Londres. La seva estratègia consisteix a explicar a la societat que podrien fer si fossin independents.
El procés d'independència d'Escòcia no va gaudir de suport a la UE, que sol actuar només quan hi ha pressió. En el referèndum de 2014 va donar suport a la unitat d'un estat membre però, des del Brèxit, la seva postura ha canviat i ara asseguren que permetrien el seu ingrés a la UE automàticament o amb facilitat si s'independitzessin de Gran Bretanya, cosa que mostra les diverses cares que pot arribar a oferir la UE. En aquella ocasió Espanya va arribar a assegurar que d'aconseguir-ho, vetaria per sempre l’ingrés d'Escòcia a la UE.
Escòcia va començar a sol·licitar el primer referèndum quan el suport a la independència no arribava ni al 30% de la seva població però, quan aquest va augmentar, els anglesos van iniciar la típica campanya de la por, la qual cosa els va funcionar, en canvi a Catalunya s'ha fet amb diverses majories absolutes al Parlament i un suport proper al 50%, patint també la política de la por.
Sense qualificar el govern britànic de tou, mes aviat tot el contrari, és evident que gaudeix d'una cultura democràtica més forta que Espanya i li resulta difícil negar-se a una manifestació democràtica com és consultar la ciutadania. Resulta doncs evident que si bé Escòcia i Catalunya poden tenir certa semblança, això no passa amb Gran Bretanya i Espanya.
A Catalunya cal construir un projecte i mostrar-ho a la ciutadania, amb un bon govern que s’adreci més a les preocupacions de la gent, marcant diferències amb Espanya. Per això és important gaudir d'un bon sistema electoral en què ascendeixin els més preparats o amb més mèrits, com passa allí. Aquesta és la manera perfecta per connectar i representar els votants.
No és bona la política de l'"Espanya ens roba", ja que allunya el vot de l'originari espanyol. És mes important dir el que podem donar amb els nostres recursos que denunciar el que perdem amb l'espoli. Caldria canviar l'estratègia i eludir cert victimisme indicant tot el que es podria fer. Els escocesos no odien els anglesos ni barregen debats com el cas de Catalunya. Per exemple “Si hem de parlar de llengua, parlem de llengua, i si ho hem de fer d'independència, parlem de independència”.
En definitiva, en algunes coses tenim avantatge però en altres ho tenim més difícil i, si volem aconseguir la independència, és primordial convèncer la gent demostrant que sabem governar i que amb la nostra sortida disposaríem de més eines i recursos per millorar el nostre benestar.
Els ponents Andy McGurk (que es defineix con un escocès/català, un dels membres fundadors del grup Amics de Catalunya a l’SNP i ex-dirigent de les joventuts de l’SNP a Edimburg) i Xavier Solano (politòleg, ex-assessor de l'SNP al parlament escocès (2005-08) i al parlament britànic (2012-15) i ex-delegat de la Generalitat al Regne Unit (2008-11) ) ens han parlat del procés independentista que es viu allí i les diferències o semblances amb el nostre en un debat en el qual s'han anat alternant i complementant les explicacions i posteriorment les respostes a les preguntes de la militància que hi ha assistit des del casal i des de casa .
Després d'una breu introducció històrica en la ponència ens han indicat el següent:
Els processos per la independència de Catalunya i Escòcia són diferents a l'hora d'establir l'origen de la seva fusió. Allí el tractat d'unió va ser de dos iguals i fruit de la voluntat d’ambdues parts, deixant oberta l'opció d'una futura separació, mentre que aquí va ser fruit d'una guerra de successió, cosa que ho fa molt més difícil.
L'aritmètica parlamentària és diferent com ho és el sistema electoral britànic que a diferència de l’espanyol, en què es vota la llista de cada partit, allí és uninominal, és a dir, trien el membre del parlament de la seva circumscripció, la qual cosa fomenta el contacte directe i afavoreix que guanyi el que més ho mereix així com el vot útil, cosa que pot permetre a Escòcia que el seu partit independentista l'SNP pugui aconseguir la majoria d'escons del seu territori i decidir qui governa al Regne Unit, entenent que és fonamental per pressionar el govern actual, a més a diferència d’allò que passaria a Espanya, allí no es preveu un càstig dels anglesos al partit polític que permeti votar als escocesos.
Escòcia ha demostrat els darrers anys als seus ciutadans que es pot gestionar i governar bé, com ha passat durant la pandèmia, en part gràcies al model competencial del qual gaudeix molt diferent del nostre. Catalunya sempre ha patit l'existència d'una llosa competencial i sobretot judicial que evita moltes opcions d'autogovern, cosa que no pateixen allí.
A hores d'ara la qüestió a Escòcia ja no és si es farà o no el nou referèndum sinó quan. La intenció de fer-lo a finals de 2023 potser sigui un termini curt, però està clar que els partits britànics unionistes temen que no podran evitar-lo i ja la donen per perduda. A més aquesta vegada les enquestes són menys favorables a la unió que en el referèndum de 2014, que segurament es va concedir per la certesa que no triomfaria, però això va obrir la porta a aquest altre referèndum que sembla que tindrà un resultat oposat, en bona part per l’incompliment de les promeses efectuades pels anglesos i el Brèxit, destacant que Escòcia ofereix un model polític més inclinat a l'escandinau, més atractiu i molt diferent del neoconservador britànic, la qual cosa encara inclina més la balança.
També és significatiu que Escòcia tingui un únic gran partit independentista a diferència de Catalunya on en predominen tres, tot i que en l’SNP hi ha grans diferències ideològiques els escocesos entenen que així és més fàcil desenvolupar i consensuar l'estratègia que amb tres partits tan dispars com aquí en Catalunya.
En el debat ens han comentat el següent:
A Catalunya ERC hauria de marcar diferències, establint un model de país diferent del d'Espanya.
Londres va aturar el primer intent amb promeses no complertes, tal com ha vingut fent sempre Madrid.
D'haver-se produït a Escòcia els fets que van ocórrer a Catalunya l'1-O, segurament no haurien considerat l'opció d'intentar un altre referèndum i haurien optat per altres mètodes.
Catalunya té una gran capacitat de mobilització de la seva gent cosa que Escòcia no té perquè no han arribat al punt de confrontació amb l'estat que patim aquí.
A Escòcia valoren més el poder controlar i decidir que l'obtenció de recursos econòmics.
Escòcia ha fet unes coses bé però té reptes per complir: per començar no té el potencial econòmic de Catalunya tot i que aquí tenim un estat en contra.
El seu dèficit fiscal no és comparable amb el que pateix Catalunya, però en cap cas en donen la culpa a Londres. La seva estratègia consisteix a explicar a la societat que podrien fer si fossin independents.
El procés d'independència d'Escòcia no va gaudir de suport a la UE, que sol actuar només quan hi ha pressió. En el referèndum de 2014 va donar suport a la unitat d'un estat membre però, des del Brèxit, la seva postura ha canviat i ara asseguren que permetrien el seu ingrés a la UE automàticament o amb facilitat si s'independitzessin de Gran Bretanya, cosa que mostra les diverses cares que pot arribar a oferir la UE. En aquella ocasió Espanya va arribar a assegurar que d'aconseguir-ho, vetaria per sempre l’ingrés d'Escòcia a la UE.
Escòcia va començar a sol·licitar el primer referèndum quan el suport a la independència no arribava ni al 30% de la seva població però, quan aquest va augmentar, els anglesos van iniciar la típica campanya de la por, la qual cosa els va funcionar, en canvi a Catalunya s'ha fet amb diverses majories absolutes al Parlament i un suport proper al 50%, patint també la política de la por.
Sense qualificar el govern britànic de tou, mes aviat tot el contrari, és evident que gaudeix d'una cultura democràtica més forta que Espanya i li resulta difícil negar-se a una manifestació democràtica com és consultar la ciutadania. Resulta doncs evident que si bé Escòcia i Catalunya poden tenir certa semblança, això no passa amb Gran Bretanya i Espanya.
A Catalunya cal construir un projecte i mostrar-ho a la ciutadania, amb un bon govern que s’adreci més a les preocupacions de la gent, marcant diferències amb Espanya. Per això és important gaudir d'un bon sistema electoral en què ascendeixin els més preparats o amb més mèrits, com passa allí. Aquesta és la manera perfecta per connectar i representar els votants.
No és bona la política de l'"Espanya ens roba", ja que allunya el vot de l'originari espanyol. És mes important dir el que podem donar amb els nostres recursos que denunciar el que perdem amb l'espoli. Caldria canviar l'estratègia i eludir cert victimisme indicant tot el que es podria fer. Els escocesos no odien els anglesos ni barregen debats com el cas de Catalunya. Per exemple “Si hem de parlar de llengua, parlem de llengua, i si ho hem de fer d'independència, parlem de independència”.
En definitiva, en algunes coses tenim avantatge però en altres ho tenim més difícil i, si volem aconseguir la independència, és primordial convèncer la gent demostrant que sabem governar i que amb la nostra sortida disposaríem de més eines i recursos per millorar el nostre benestar.
