Notícia
L’experiència irlandesa.
Ponent: Quim Bosch i Batlle.
Sense conèixer-ne la història no podem entendre res. I fins i tot quan es coneix hi ha coses que no s’entenen.” Amb aquesta premissa, el nostre company Quim Bosch va fer un repàs als fets més rellevants dels últims 800 anys per entendre les arrels del conflicte anglo-irlandès, un conflicte en el que, de tant en tant, algunes veus del catalanisme s’hi ha volgut emmirallar.
Amb sorprenents paral·lelismes: les capelletes entre els comtes irlandesos que de les que tant de profit en van treure els anglesos, les lleis discriminatòries, les ciutadelles militars d’una ciutat que, en lloc de defensar-la, l’amenacen, o el pas a sang i fetge d’en Guillem d’Orange per Irlanda poc abans del de Felip V per Catalunya i el País Valencià. Però també amb grans diferències, com el protagonisme de la religió que té més de política que de teologia, i el paper d’Enric VIII perquè fos així. O l’ús de la pobresa extrema com element de de control polític.
A la xerrada també es va fer un repàs als moviments polítics pacífics que, durant més d’un segle, van anar fent un treball de formigueta per aconseguir drets; i al naixement de l’IRA, que en menys d’una dècada va dur la independència i la guerra civil (en aquest ordre). També va fer un repàs als diferents terrorismes que han castigat Irlanda del Nord, i a la seva peculiar tipologia en funció del bàndol, i a les actuals diferències demogràfiques i econòmiques entre la República d’Irlanda i Irlanda del Nord.
I, per acabar, unes recomanacions cinematogràfiques per endinsar-s’hi una mica més. “El vent que mou l’ordi” o “Michael Collins”, per saber una mica més dels darrers anys d’ocupació anglesa i de la guerra civil que va esclatar després de la independència. I, naturalment, “L’home tranquil”: el clàssic on John Ford, fill d’irlandesos, retrata la bonhomia i l’afabilitat -però també la misèria i els caciquismes- d’un poblet d’Irlanda. La pel·lícula és de 1952, i des d’aleshores Irlanda ha canviat molt; però l’afabilitat i la bonhomia encara hi són.
En Quim va viure a Dublín entre els anys 1990, quan el terrorisme encara colpia Irlanda del Nord, i 1995, quan l’IRA ja havia anunciat el primer dels altos al foc que van dur al procés de pau.
Sants Montjuïc, dimarts 18 de febrer de 2020.
Sense conèixer-ne la història no podem entendre res. I fins i tot quan es coneix hi ha coses que no s’entenen.” Amb aquesta premissa, el nostre company Quim Bosch va fer un repàs als fets més rellevants dels últims 800 anys per entendre les arrels del conflicte anglo-irlandès, un conflicte en el que, de tant en tant, algunes veus del catalanisme s’hi ha volgut emmirallar.
Amb sorprenents paral·lelismes: les capelletes entre els comtes irlandesos que de les que tant de profit en van treure els anglesos, les lleis discriminatòries, les ciutadelles militars d’una ciutat que, en lloc de defensar-la, l’amenacen, o el pas a sang i fetge d’en Guillem d’Orange per Irlanda poc abans del de Felip V per Catalunya i el País Valencià. Però també amb grans diferències, com el protagonisme de la religió que té més de política que de teologia, i el paper d’Enric VIII perquè fos així. O l’ús de la pobresa extrema com element de de control polític.
A la xerrada també es va fer un repàs als moviments polítics pacífics que, durant més d’un segle, van anar fent un treball de formigueta per aconseguir drets; i al naixement de l’IRA, que en menys d’una dècada va dur la independència i la guerra civil (en aquest ordre). També va fer un repàs als diferents terrorismes que han castigat Irlanda del Nord, i a la seva peculiar tipologia en funció del bàndol, i a les actuals diferències demogràfiques i econòmiques entre la República d’Irlanda i Irlanda del Nord.
I, per acabar, unes recomanacions cinematogràfiques per endinsar-s’hi una mica més. “El vent que mou l’ordi” o “Michael Collins”, per saber una mica més dels darrers anys d’ocupació anglesa i de la guerra civil que va esclatar després de la independència. I, naturalment, “L’home tranquil”: el clàssic on John Ford, fill d’irlandesos, retrata la bonhomia i l’afabilitat -però també la misèria i els caciquismes- d’un poblet d’Irlanda. La pel·lícula és de 1952, i des d’aleshores Irlanda ha canviat molt; però l’afabilitat i la bonhomia encara hi són.
En Quim va viure a Dublín entre els anys 1990, quan el terrorisme encara colpia Irlanda del Nord, i 1995, quan l’IRA ja havia anunciat el primer dels altos al foc que van dur al procés de pau.
Sants Montjuïc, dimarts 18 de febrer de 2020.
