Notícia
Entrevistem a Jordi Fossas, president de l’Arxiu Històric del Poblenou (AHPN)
Entrevista realitzada per a la revista 'La Xemeneia del Poblenou-Besòs', on trobareu aquesta entrevista i atres articles.
Fa 42 anys d’aquella capsa de sabates amb les fotos recollides per joves, ens podeu fer un breu balanç i un esbós dels reptes?
Des del 1976 sembla que ha plogut molt però la història s’escriu almenys en períodes de 20 anys. Tot just acabem el nostre segon període. L’AHPN és un dels primers arxius municipals de caràcter popular i no és fins al 1992 que es comença a “redactar” l’arxiu, a explicar-ne les imatges. El repte que tenim ara és precisament començar a treballar en el que ha passat al Poblenou en els darrers 20 anys.
I en aquests 20 anys com ha contribuït l’AHPN a la documentació de la gran transformació que ha sofert (i encara sofreix) el barri?
Som un testimoni no acadèmic però amb la voluntat clara de poder explicar qui som i d’on venim aquesta és la nostra aportació.
Quins temes tracteu en l’actualitat i quins projectes de futur immediat teniu.
La nostra revista parlarà del tren i dels canvis que comportà la seva desaparició del litoral. Una relació comercial i humana de més de 80 anys que s’esvaeix en pocs anys i un espai tan canviat que ja ens costa d’ubicar on era l’estació del Bogatell. La història dels icarians i els anarquistes al barri que resta per ordenar i divulgar; la de la França Xica (l’entorn de Palo Alto)... queda tant!!
Podeu fer un breu relat de la història política del Poblenou?
És un barri que neix obrer i beu de totes les ideologies de mitjans del s. XIX on l’anarquisme i el republicanisme, en totes les seves faccions, triomfen. El gran trencament de la Guerra Civil es comença a recuperar amb la clandestinitat sindical, al barri especialment CCOO i el PSUC, que serà llavor del moviment veïnal que arranca a les acaballes de la dictadura. És curiós com el barri segueix apostant per ideals coneguts com és el “federalisme” encarnat en el PSC de Margall. D’alguna manera ara torna a virar cap al republicanisme, també divers. Un viatge d’anada i tornada.
Ens podeu assenyalar alguns fets lligats a aquesta tradició republicana i anarquista?
Cronològicament, Joan Rovira i Font, metge, mataroní de naixement, veí del Poblenou que esdevé fidel a la utopia d’Étienne Cabet i que s’embarca cap a Amèrica per constituir una comunitat icariana que acaba en un autèntic fracàs que s’il·lustra amb el seu suïcidi a Nova Orleans en 1849. Durant la Setmana Tràgica, l’estiu de 1909, amb l’incendi del Patronat Obrer de Sant Josep, al Poblenou es produeix el primer mort, es tractà d’un marista, el germà Lycarion. Domingo Ibars Joanies (1921-1998) en 1946 reparteix propaganda anarquista al bar Can Valero (antic c/ Wad-Ras) i és detingut i alliberat. Segueix la seva activitat clandestina i és condemnat a mort l’any 1952. Commutada la pena a 30 anys de presó en surt malalt en 1969. Mor anònimament al barri. El 1975 Josep M. Huertas Claveria es detingut i condemnat en un consell de guerra sumaríssim per divulgar que a Barcelona després de la guerra «Un bon nombre de "meublés" estan regentats per vídues de militars...». Ja a la presó la trobada del seu contacte en l’agenda d’un membre d’ETA embolica el cas i Huertas Claveria és condemnat a 2 anys de presó. La mort del dictador i la mobilització popular fa que surti de la presó 9 mesos després del seu ingrés.
El Poblenou va intentar segregar-se de Sant Martí de Provençals en 1870. Creieu que va ser en aquest moment que neix la identitat política del Poblenou?
El Poblenou fou independent 1 dia, el que va trigar la Diputació de Barcelona a suspendre la secessió però la seva identitat neix més de 20 anys abans i va de braç amb les fàbriques i el seu poblament. Curiosament un dels instigadors de la segregació, l’Agustí Carreras, fou el darrer alcalde de Sant Martí de Provençals abans de l’agregació a Barcelona en 1897.
Cada dia creem història i potser no en som conscients. Quin fet dels darrers temps penseu que serà el més significatiu per la història futura del barri?
Diria que la defensa veïnal “Salvem Can Saladrigas” és la que lliga la identitat del s. XIX amb la del s. XXI. Amb ella neix la consciència que el passat fabril del Poblenou és el nostre patrimoni físic i humà i això projecta una potent imatge d’un barri fins llavors feble de símbols, sense plaça major, dispers. Potser les noves transformacions generaran noves imatges però crec que ara és aquesta i que encara té recorregut.
Fa 42 anys d’aquella capsa de sabates amb les fotos recollides per joves, ens podeu fer un breu balanç i un esbós dels reptes?
Des del 1976 sembla que ha plogut molt però la història s’escriu almenys en períodes de 20 anys. Tot just acabem el nostre segon període. L’AHPN és un dels primers arxius municipals de caràcter popular i no és fins al 1992 que es comença a “redactar” l’arxiu, a explicar-ne les imatges. El repte que tenim ara és precisament començar a treballar en el que ha passat al Poblenou en els darrers 20 anys.
I en aquests 20 anys com ha contribuït l’AHPN a la documentació de la gran transformació que ha sofert (i encara sofreix) el barri?
Som un testimoni no acadèmic però amb la voluntat clara de poder explicar qui som i d’on venim aquesta és la nostra aportació.
Quins temes tracteu en l’actualitat i quins projectes de futur immediat teniu.
La nostra revista parlarà del tren i dels canvis que comportà la seva desaparició del litoral. Una relació comercial i humana de més de 80 anys que s’esvaeix en pocs anys i un espai tan canviat que ja ens costa d’ubicar on era l’estació del Bogatell. La història dels icarians i els anarquistes al barri que resta per ordenar i divulgar; la de la França Xica (l’entorn de Palo Alto)... queda tant!!
Podeu fer un breu relat de la història política del Poblenou?
És un barri que neix obrer i beu de totes les ideologies de mitjans del s. XIX on l’anarquisme i el republicanisme, en totes les seves faccions, triomfen. El gran trencament de la Guerra Civil es comença a recuperar amb la clandestinitat sindical, al barri especialment CCOO i el PSUC, que serà llavor del moviment veïnal que arranca a les acaballes de la dictadura. És curiós com el barri segueix apostant per ideals coneguts com és el “federalisme” encarnat en el PSC de Margall. D’alguna manera ara torna a virar cap al republicanisme, també divers. Un viatge d’anada i tornada.
Ens podeu assenyalar alguns fets lligats a aquesta tradició republicana i anarquista?
Cronològicament, Joan Rovira i Font, metge, mataroní de naixement, veí del Poblenou que esdevé fidel a la utopia d’Étienne Cabet i que s’embarca cap a Amèrica per constituir una comunitat icariana que acaba en un autèntic fracàs que s’il·lustra amb el seu suïcidi a Nova Orleans en 1849. Durant la Setmana Tràgica, l’estiu de 1909, amb l’incendi del Patronat Obrer de Sant Josep, al Poblenou es produeix el primer mort, es tractà d’un marista, el germà Lycarion. Domingo Ibars Joanies (1921-1998) en 1946 reparteix propaganda anarquista al bar Can Valero (antic c/ Wad-Ras) i és detingut i alliberat. Segueix la seva activitat clandestina i és condemnat a mort l’any 1952. Commutada la pena a 30 anys de presó en surt malalt en 1969. Mor anònimament al barri. El 1975 Josep M. Huertas Claveria es detingut i condemnat en un consell de guerra sumaríssim per divulgar que a Barcelona després de la guerra «Un bon nombre de "meublés" estan regentats per vídues de militars...». Ja a la presó la trobada del seu contacte en l’agenda d’un membre d’ETA embolica el cas i Huertas Claveria és condemnat a 2 anys de presó. La mort del dictador i la mobilització popular fa que surti de la presó 9 mesos després del seu ingrés.
El Poblenou va intentar segregar-se de Sant Martí de Provençals en 1870. Creieu que va ser en aquest moment que neix la identitat política del Poblenou?
El Poblenou fou independent 1 dia, el que va trigar la Diputació de Barcelona a suspendre la secessió però la seva identitat neix més de 20 anys abans i va de braç amb les fàbriques i el seu poblament. Curiosament un dels instigadors de la segregació, l’Agustí Carreras, fou el darrer alcalde de Sant Martí de Provençals abans de l’agregació a Barcelona en 1897.
Cada dia creem història i potser no en som conscients. Quin fet dels darrers temps penseu que serà el més significatiu per la història futura del barri?
Diria que la defensa veïnal “Salvem Can Saladrigas” és la que lliga la identitat del s. XIX amb la del s. XXI. Amb ella neix la consciència que el passat fabril del Poblenou és el nostre patrimoni físic i humà i això projecta una potent imatge d’un barri fins llavors feble de símbols, sense plaça major, dispers. Potser les noves transformacions generaran noves imatges però crec que ara és aquesta i que encara té recorregut.
