El conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Antoni Comín, ha fet el ple d’assistència a la Sala dels Balcons del Lluïsos de Gràcia aquest dilluns, 15 de maig, en la seva xerrada “Present i futur de la sanitat catalana”. L’acte, convocat pel casal d’ERC Gràcia, s’ha celebrat davant un públic proper i veïnal, d’una banda, i alhora, s’ha comptat amb la presència d’un nombrós gruix d’activistes, representants de plataformes reivindicatives, associacions de malalts i de  treballadors del sistema sanitari, preocupats per les seves condicions laborals, presents i futures.

Presentava l’acte la portaveu d’ERC i consellera del districte de Gràcia, Alba Metge. La regidora d’ERC per l’Ajuntament de Barcelona, Montserrat Benedí, ha intervingut per centrar el debat del present i futur de la sanitat a Barcelona. En va destacar dos aspectes molt rellevants de la problemàtica sociosanitària de la ciutat, la feminització de la pobresa a la ciutat, d’una banda, i com aquesta manca de poder adquisitiu afecta de manera més acarnissada  i negativament en la salut de les dones, que pateixen una escletxa salarial del 25% respecte als homes. I d’altra banda, els alts nivells de contaminació de diversa índole, que situa Barcelona com a ciutat capdavantera de la pol·lució Europea, i que resta qualitat i anys de vida als seus veïns i veïnes. 

Seguidament ha pres la paraula el conseller Comín, des d’un inici ha volgut fixar la foto sencera de la sanitat catalana actual, i per fer-ho ha apel·lat a informes europeus independents. La Unió Europea –ha explicat- cada tres anys fa un anàlisi sectorial exhaustiu (salut, educació, mercat laboral, entre d’altres..) de les 263 regions que la composen. Catalunya ocupa una posició mitjana a la taula en tots els sectors estudiats, sense destacar-ne en cap en concret, ni per dalt ni per baix. Això és així excepte en un sector, el de la salut, on Catalunya ocupa la posició 20ena entre 263, i que la situa en el grup de referència en la salut europea, que al cap i la fi esdevé mundial. Aquest èxit, cal dir-ho ben alt -ha reivindicat Comin- ha estat un gran èxit col·lectiu de la societat catalana i motiu d’enorgulliment.  L’èxit –ha assegurat-  té el seu origen a l’inici del període democràtic, i es fonamenta en dues potes. D’una banda, la col·laboració de tots els partits polítics que van treballar dins d’un ampli consens polític transversal al Parlament de Catalunya per impulsar el model de salut de Catalunya, i d’altra banda, la ferma col·laboració institucional entre les diferents administracions catalanes per consolidar-lo. Aquest èxit -ha recordat el conseller-  del nostre sistema de salut no era un futurible tan clar ni evident quan les competències en sanitat van ser transferides a la Generalitat de Catalunya als inicis dels anys 80. L’herència rebuda tenia molts dèficits i els reptes eren enormes.

Malgrat les fites assolides per la sanitat catalana, el conseller Comín no ha volgut llançar un missatge d’autocomplaença ni cofoisme. Seguint la metàfora que la sanitat catalana és una construcció o un edifici ha afirmat que la crisi econòmica dels darrers anys ha representat un veritable terratrèmol que ha sacsejat els fonaments del sistema de salut, i l’ha afectat greument. Les retallades en el pressupost autonòmic, la privatització progressiva de serveis i de la gestió, la restricció de la prestació sanitària impulsada per la política estatal del PP, tot plegat ha afectat el model català fins posar-lo en risc de col·lapse.  

A partir d’aquí, el conseller de Salut ha desgranat el pla de treball que el departament va implementant des de la seva arribada a la conselleria. El pla  es centra en tres blocs d’actuació.

En un primer bloc ha inclòs les accions d’urgència dirigides a fer les reformes necessàries que pal·liïn els estralls de la crisis i les retallades. En aquest sentit n’ha destacat tres: el pla per la reducció de les llistes d’espera en la fase diagnòstica, la millora en la estabilitat laboral, reduint-ne la temporalitat del personal laboral, i l’afermament del compromís del Govern amb l’accés universal a l’assistència sanitària, amb la promulgació d’una llei pròpia i específica que restauri un dret que el govern espanyol va limitar el 2012.

En un segon bloc ha desgranat algunes de les mesures encaminades a millorar el sistema actual partint de tres principis irrenunciables pel conseller: equitat, qualitat i sostenibilitat. Tres pilars que han de garantir que la sanitat catalana esdevingui un referent pel seu caràcter marcadament públic, veritablement universal, equitatiu i de qualitat. Algunes de les millores que ha explicat són el nou model de repartiment dels recursos econòmics, aquesta distribució ja no es fa només en funció del nombre d’habitants de l’àrea sanitària competent, sinó basant-se en les necessitats específiques de la zona i la seva realitat social. “Cal tenir en compte un principi bàsic, i alhora científic,  fins ara ignorat. Fins el 70% de les malalties tenen una arrel social (cultural, educació, estil de vida...) i l’altra 30% tenen un origen genètic. Les zones econòmiques més desafavorides socialment són conseqüentment  les zones amb més necessitats sanitàries, i alhora, per tant són les zones on les malalties mentals han crescut més durant aquest període de crisi” –ha reblat-.

En el tercer bloc de mesures que impulsa el departament de salut van encaminades a afrontar els grans reptes de futur. “Ens trobem en un moment històric on els canvis socials són profunds, constants i molt ràpids, i no sempre les administracions són capaces de donar la resposta amb l’agilitat necessària. Aquests reptes són comuns a totes les societats més avançades, i Catalunya no n’és una excepció. La davallada demogràfica comporta que als centres de salut avui hi predomini un perfil  de malalt crònic complex que cal atendre des de moltes vessants. Aquesta realitat posa de manifest la necessitat d’una atenció multidisciplinària, la col·laboració i la coordinació entre conselleries, en especial la de Benestar Social”. Un altre repte de futur en constant evolució és la cursa científica i tecnològica. Els diagnòstics i els tractaments avancen i milloren, però els seus costos econòmics s’incrementen i cal assegurar-ne el finançament. “Les partides pressupostàries de farmacologia hospitalària  destinades a pagar aquestes quimioteràpies tant costoses s’han incrementat molt significativament, fins a ser una de les partides del pressupost sanitari amb més increment percentual”. Un altre corrent de canvi social  és la transformació  accelerada de caire cultural. “Les societats occidentals són  cada vegada més exigents amb els seus representants polítics, la ciutadania arriba més informada al metge, demana un tractament d’igual a igual, reclama informació i vol decidir cada cop més.  El cas  de la reclamació del dret a una mort digne n’és un exemple clar.  L’ampliació de drets en l’àmbit de la salut és una reivindicació creixent, i en general, hom vol participar del debat polític de salut i les problemàtiques sociosanitàries.”

Per acabar, el conseller Comín va afirmar que aquest pla d’actuació del departament consolidava el model sanitari català, però per seguir sent un referent mundial  calia falcar tres pilars indispensables. “Cal augmentar els recursos econòmics per assegurar-ne la sostenibilitat del sistema, cal treballar per la República Catalana que blindi l’arquitectura jurídica del model i cal una aposta ferma per les polítiques socials que garanteixin la consolidació d’un sistema sanitari més públic, just, universal i centrat en la persona”.
 
Pep Creus
Secretaria de Comunicació i d’Acció Política