El dilluns 7 de març vam tornar a comptar amb la presència d’Ester Capella al casal d’ERC a Gràcia, aquesta vegada per parlar de les sessions de la setmana anterior al Congrés espanyol. Abans de començar es va fer una breu repassada dels actes relacionats amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora i l’Ester fer una pinzellada del Pla d’Igualtat d’ERC. Considera que és un objectiu polític d’alta importància, entre altres coses perquè les dones tenen la facultat de captar coses que poden passar desapercebudes, com va passar en el seu moment amb la llei de dependència. El paper de la dona també és fonamental en la política, va dir, per la seva eficàcia, ja que són capaces de gestionar moltes coses alhora. Com a exemple il·lustratiu va esmentar un informe de la Cambra de Comerç segons el qual aquesta facultat augmenta la productivitat i competitivitat de les empreses. «El nostre partit ha d’assemblar-se a la societat que volem representar», va acabar dient en relació al nombre de diputades d’ERC, abans de començar a parlar de les sessions d’investidura al Congrés espanyol.
 
«El panorama és desolador». Aquesta va ser la frase amb què l’Ester va començar la seva intervenció, i que serveix com a resum de la buidor del present polític espanyol. Dues sessions d’investidura a la presidència del Govern espanyol fracassades han evidenciat que el discurs del candidat del PSOE, Pedro Sánchez, és més propi d’una campanya electoral que d’algú que pretén presidir un Govern. El fet que Sánchez responsabilitzi els que no l’han votat del seu fracàs és, segons l’Ester, un intent de reforçar-se davant dels seus i dir que els dolents són els altres. L’aritmètica parlamentària deixa clar que l’única manera d’evitar noves eleccions passa per un acord entre PP i PSOE (amb Ciutadans o sense), cosa que és una mostra de l’escàs futur del Govern que en podria sortir.
 
Va destacar que el discurs de Sánchez és decebedor, perquè renuncia a representar el centreesquerra i enterra molts dels seus principis com a partit. En definitiva, traeix els seus orígens. També va definir Podemos com un nou PSOE, que va rectificant i adaptant el seu discurs segons li convé, i que si de moment manté el referèndum català al seu programa és per no perdre vots a Catalunya si finalment hi ha noves eleccions. Del programa de 200 punts pactat amb Ciudadanos va destacar que l’únic que està clar és que liquida la immersió lingüística, a banda de no revocar cap de les lleis restrictives impulsades pel PP els últims anys. És per això que a Madrid tothom pensa en noves eleccions, cosa que pot dependre una mica de l’evolució de les enquestes i els sondejos. Tot i així, en cas d’investidura de qui fos, la legislatura seria molt curta, per això, va avançar, «si no hi ha eleccions espanyoles al juny, n’hi haurà abans d’un any i mig».
 
També va criticar la presidència del Congrés, de la qual és responsable el socialista Patxi López, que en la primera sessió va denegar les intervencions per al·lusions quan la reclamava Xavier Domènech (En Comú Podem), després d’haver-ne concedit tres pel mateix motiu a diputats del PP.  A la segona sessió no va admetre que els diputats d’ERC es defensessin de les acusacions de Ciutadans, que van afirmar no haver abandonat el Parlament català abans d’una moció de condemna del franquisme l’octubre del 2013, deixant els independentistes com a mentiders.
 
Tot això permet constatar, va dir l’Ester, que Espanya no és reformable, i que l’única possibilitat de canvi és marxar, ja que mai hi haurà enteniment perquè per a ells estem equivocats. També va advertir que cal preparar-se no només per a unes noves eleccions més o menys aviat, sinó també per a tots els entrebancs imaginables, sobretot econòmics i judicials. Com a exemple va citar el cas recent del diputat de CDC al Congrés Francesc Homs, amb causa oberta pel 9-N, i la intenció de l’Estat de portar-lo al Tribunal Suprem donada la seva condició d’aforat.
 
En acabar la intervenció es va obrir un torn obert de paraules, en què la militància va plantejar dubtes i opinions. Molts militants no estaven gaire d’acord amb la pretesa feblesa creixent d’Espanya, i advertien que conserva tota la seva força al marge de la descomposició política.
 
També es va parlar de la polseguera aixecada pels discursos dels diputats d’ERC Joan Tardà i Gabriel Rufián al Congrés. Del primer va dir l’Ester que el seu discurs va fer molt de mal i que va deixar Sánchez totalment descol·locat. «Si no existís en Tardà, l’hauríem d’inventar», alhora que és molt apreciat i respectat al Congrés. Del discurs del Rufián només cal fixar-se en l’allau d’insults que li van caure de tot arreu sense que calguin més comentaris sobre el seu efecte.
                                                                                   
Es van criticar les tertúlies i la mala imatge que sovint deixen de nosaltres, així com del paper de la majoria de la premsa catalana, en campanya permanent contra el procés; es va debatre l’efecte que podrien tenir unes noves eleccions espanyoles i la seva conveniència en el nostre camí cap a la independència, i es va constatar que els diputats independentistes a Madrid «són com un mal de ventre», perquè sense ells no tindrien tots els problemes que ara mateix tenen.
 
Va tornar a sortir la necessitat de seguir sumant vots, tema sobre el qual l’Ester va destacar la importància del procés constituent (en què ja treballa el Parlament), amb l’al·licient que quan la ciutadania comença a participar-hi, difícilment se’n pot desentendre.