Després d’un viatge per vint casals de tot Catalunya els últims mesos, el Pla d’Igualtat d’ERC va acabar el seu periple de presentacions aquest dilluns 9 de maig al casal Francesc Macià. Van ser Mireia Mata, vicesecretària general d’Entorn, Gestió del Coneixement i Dones, i Meritxell Benedí, experta en polítiques socials i de gènere i assessora del Departament de Treball, Afers Social i Famílies, que van explicar a la militància els trets principals del document. Es tracta, en realitat, d’un escrit previ a la redacció del Pla d’Igualtat, una diagnosi, i és un document intern que encara ha de passar per diversos grups de treball en una segona fase, abans de ser presentat i aprovat per l’Executiva i el Consell Nacional.

Alguns dels objectius que planteja el pla són convertir ERC en el partit capdavanter en polítiques de gènere i augmentar el protagonisme de la dona no només dins del partit, sinó també fora, atraient el seu vot. En aquest sentit, pretén ser el pla per a la igualtat d’ERC com a organització de treball i com a partit polític, i el full de ruta de les polítiques de dones.

La Meritxell, de formació historiadora, començà la seva exposició repassant la vida del feminisme, moviment social cabdal per les nostres idees republicanes i d’esquerres. El feminisme copià de la Revolució Francesa els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat per estendre’ls també a les dones. Així, Olympe de Gouges va escriure al 1791 la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana, germana de la que havien redactat els revolucionaris francesos però aquest cop sí, sense oblidar les dones.

D’aleshores ençà, el moviment reivindicatiu per a l’assoliment de la igualtat de drets agafà volada en diferents llocs per després prioritzar d’altres reivindicacions a més de la igualtat. El primer feminisme, o feminisme de la igualtat, fou protagonitzat per les sufragistes, sobretot nord-americanes (influenciades per la convenció de Seneca Falls, del 1848), però s’estengué per Europa. El feminisme de segona onada, amb teòriques tan rellevants com Simone de Beauvoir (El segon sexe, 1949) o Betty Friedan (La mística de la feminitat, 1963), es centrà en l’assoliment dels drets sobre el cos i la sexualitat propis, així com en la igualtat en els àmbits laboral i educatiu. Paga la pena destacar que d’aquest feminisme en participaren també dones catalanes (encara que més tard, amb la celebració de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, 1976). Després del segon feminisme, la tercera onada es focalitzà, per contra, en la reivindicació del valor d’allò que és diferent i propi en la dona: neix el feminisme de la diferència.

Actualment s’argumenten dues situacions. D’una banda, som en el feminisme de quarta onada o feminisme tecnològic i, de l’altra, patim la segona amnèsia del feminisme, perquè si bé és obvi que hem assolit la igualtat de drets i d’altres velles demandes, també ho és que socialment, laboralment i políticament, el greuge es perpetua. Per exemple, de mitjana, el sou dels homes és un 24’81% més elevat que el de les dones al Principat; les dones només representen el 25% de les aparicions en programes de televisió i, en les altes esferes de poder, la situació empitjora amb els clubs masculins, on la dona és quasi inexistent.

Pel que fa a ERC, influenciada per la predominança masculina com tots els partits, la proporció d’homes i dones forma una piràmide en què les dones, tot i estar en minoria, van augmentant fins a caure en picat quan parlem de batllies (en militància, hi ha el 28% de les dones enfront del 72% dels homes; en càrrecs electes, la proporció és del 33%-67%; en regidories, 35%-65% i en el de batlles, 15%-85%). La situació de la dona en la imatge corporativa interna tampoc és positiva per a elles: la proporció és d’una sola aparició femenina enfront de tres masculines.

Tanmateix, la Meritxell ens visualitzà un estudi recent de Tània Verge (UPF) en el qual es palesen els enormes beneficis de la presència política de les dones en el partit i la societat. En les formacions polítiques més feminitzades, la massa crítica augmenta, la forma de fer política canvia i es diversifica, l’agenda política deixa de centrar-se en els punts de sempre, s’estableixen models de referència no homogenis en què tots els ciutadans, homes i dones, s’hi poden identificar i per últim, augmenta l’eficàcia política. Així ho recalcà la Meritxell en referència al moment en què la dona va començar a accedir a llocs de poder a ERC, des de Nativitat Yarza (primera dona alcaldessa dels Països Catalans i de l’Estat espanyol, el gener del 1934, per ERC), passant per Carme Porta (primera diputada d’ERC al Parlament de Catalunya el 1991) fins als nostres dies, quan més que mai cal recordar i valorar les nostres polítiques.

Finalment, després de la panoràmica que la Meritxell anà dibuixant, la Mireia va presentar-nos els objectius ja esmentats del Pla d’Igualtat d’ERC per fomentar l’apoderament de les dones en la organització interna del treball, en la cultura organitzativa de partit i en les polítiques de gènere a executar en les subsegüents legislatures. El darrer punt, de caire didàctic però importantíssim, va consistir en consells pràctics per ajudar-nos a atreure militants dones a la nostra seu gracienca i a promocionar les dones que ja són militants. És clar, doncs, que la prioritat ara és empènyer-nos entre nosaltres a fer un pas endavant cap a un partit més paritari.
 
Roser Ros Riu
Jaume Martínez