Avui la llibertat torna a guanyar a Barcelona. Avui la ciutat es pronuncia a favor de l’entrada a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Una majoria clara es pronuncia a favor de l’independentisme municipal, i per tant els representants de la ciutat donen el seu suport al procés cap a l’assoliment de la República Catalana. Guanyar és guanyar; i quan surten més vots a favor que en contra, d’això se’n diu guanyar, aquí i a la Xina. Imaginin que en lloc de perdre, ara haguessin guanyat els partits unionistes amb la mateixa proporció. Ja estarien brindant amb fino als platós de 13tv i TVE. Cert que no hem assolit la majoria absoluta, el límit normatiu per adherir-se a qualsevol entitat municipalista. Però al capdavall el que compta és el veredicte polític, i aquí és del tot clar. En votar l’AMI no només votem una agrupació de poblacions. Votem una de les tres puntes cíviques que han liderat el protagonisme en el procés d’independència des del 2011. Votem la possibilitat que Barcelona sigui capital de debò, no doni l’esquena al país i s’ofereixi per liderar aquest procés. Un procés que comporta la transformació social més prometedora que ha viscut Catalunya, i que té unes dimensions de regeneració democràtica incomparables. Quan votem l’AMI, en el fons estem votant hospitals, escoles i universitats, habitatge, metro i tramvia. Estem votant acollir els refugiats que lliurement vulguem, i no caure en la humiliació d’escriure cartes de súplica a l’insolidari de Mariano Rajoy. Parlem de l’eina social més revolucionària que tenim, la que més ens pot ajudar a reparar injustícies. I costa de creure que alguns que propugnen canvis radicals votin en contra, o no sàpiguen què votar. És per això que el triomf també ens arriba, com sol passar, acompanyat d’algunes decepcions. Decepció sobretot pel que fa al govern i a l’alcaldessa. Fa cent dies que van guanyar les eleccions, i el període de gràcia s’ha esgotat, per tant creiem que el millor que podem fer és parlar clar. Vostè, Sra. Colau, va guanyar la investidura amb un sèrie de gestos que l’honoraven i l’apropaven al que volia la majoria dels ciutadans. Se’n recorda? Va dir “Aniré a la Meridiana com a alcaldessa per defensar la pluralitat del procés.... Estudiarem l’opció de demanar llibertat de vot sobre l’ingrés a l’AMI... som aliats reals del procés”. I ara què passa? Que el procés ja no és plural? Que vostès ja no són aliats del procés? Que ja han estudiat prou això de la llibertat de vot? Que s’han decidit per la disciplina de partit, la vella política, i l’abstenció compacta i unànime, unànimement ambigua i indiferent? Diuen que el problema és el context electoral. El 27S està fixat des del gener... Que no ho sabien? Que no s’ho imaginaven? Que potser no és electoralista votar coses diferents abans i després d’unes eleccions? Escolti, d’excuses sempre en tindran, sempre hi haurà unes eleccions, unes declaracions desafortunades d’algú, una novetat que no els agrada. Però i les seves conviccions, que no compten? Que no en tenen, de conviccions? Ara és l’hora de mullar-se, Sra. Colau. Sí, ara que està tot ben candent. Quan pensaven votar l’AMI? Després de proclamada la República Catalana? Caram, sap perfectament que sí que es pot. És clar que es pot ...el problema és que no vol, Sra. Colau!!! Nosaltres vam ser generosos amb vostè. Vam creure que podíem fer-li confiança, i vam votar a favor de la seva investidura. Va ser un gest simbòlic perquè vostè hauria estat alcaldessa igualment. Doncs bé, ara també simbòlicament, li retirem aquella confiança que li vam donar a la investidura. A partir d’ara tot s’ho hauran de guanyar a pols, i hauran de demostrar que volen treballar per la majoria dels barcelonins; una majoria que avui aquí queda molt clara. Nosaltres som com la gent de Barcelona. Esperançada, bona gent, disposada a fer confiança. Però no pas rucs, Sra. Colau. Així que s’ha acabat el bròquil, i avisi quan vulguin fer passes de debò. Prenguin nota de la majoria, i si realment són demòcrates radicals com asseguren, facin algun pas. Responguin als anhels de la majoria si volen ser creïbles. I si no, vostès s’ho perden. Per tant, endavant amb el que vol la majoria. Endavant amb el que voten els representants del poble. Potser no haurem vençut els reglaments. Però haurem guanyat la votació, i els cors i els caps de les persones d’aquesta ciutat. Això és el que compta. Barcelona, Barcelona, Barcelona.