Fa un parell de setmanes es va celebrar la Setmana dels Horaris 2014 impulsada per la iniciativa per la reforma horària Ara és l’hora i durant la qual es van debatre sobre tots aquells àmbits (laboral, familiar, social, cultural...) que afecten l’organització dels nostres temps, una qüestió que fa anys que m’interessa.

Per l’experiència viscuda en d’altres països, sempre m’ha cridat l’atenció aquesta incapacitat que hi ha a l’Estat espanyol de viure amb uns horaris més racionals. Es lidera el rànquing d’hores «treballades», però no es correspon amb una bona productivitat; és dels estats on es dorm menys, on els llegeix menys, es tenen els fills tard...

L’Estat espanyol va tard, vaja. I segur que de tot no en té la culpa l’horari, però val a dir que el clima tampoc no és excusa perquè d’altres països mediterranis tenen un ritme de vida més «europeu». Tal i com s’explica a la pàgina web per la Reforma Horària, l’horari laboral partit i extens hi té molt a veure ja que marca l’organització de la resta de la jornada però també el fet que durant el franquisme s’adoptés un altre fus horari i no el que coincideix amb Greenwich (que és el que pertocaria a la península Ibèrica).

M’agrada que el debat de la racionalització horària coincideix amb el debat sobre el nou país que volem construir. Com que aquest país nou el volem basar en la llibertat, ja que haurà nascut de les urnes, crec que és indispensable que també el construïm sobre la importància poder decidir sobre com cada individu gestiona els seus temps (el personal, el laboral i/o formatiu, el familiar...)

Sovint em trobo que les persones reticents a la independència diuen que plantegem un escenari paradisíac, com si el nou estat fos la panacea (com si fos poca cosa poder gestionar el 100% del que es recapta en impostos!). En aquest sentit, crec que és bo centrar també el debat en un dels temes que més marquen el dia a dia de qualsevol persona: la manca de temps i la necessitat de dur uns horaris més racionals. En la construcció del nou país se’ns obrirà la possibilitat de legislar sobre les qüestions laborals (ara competència estatal) per tal de fer més real aquesta “conciliació” (fins ara teòrica o testimonial) que la reforma del PP impossibilita precaritzant i introduïnt conceptes de falsa flexibilització; o bé si poguéssim blindar la qüestió dels horaris comercials. I només són dos exemples.

La majoria dels que anhelem poder construir un nou estat ho fem precisament perquè volem un país en què ja des dels fonaments es tingui en compte la necessitat que les persones es puguin desenvolupar amb autonomia i igualtat d’oportunitats. Un horari racional, que permeti que cada individu pugui gestionar els seus temps d’acord amb les seves necessitats i interessos és una peça clau per construir un país de ciutadans i ciutadanes lliures.