Sobirania o subordinació?
Des de la distància i amb certa perplexitat, aquest estiu he vist com companys i companyes que s’autodefineixen sobiranistes es llençaven múltiples retrets i entraven en discussions estèrils que acabaven inundant les xarxes socials. Som un país divers i plural, i ho som perquè la seva gent també ho és. I això ens enriqueix enormement. La defensa dels nostres drets i de la sobirania del nostre poble es pot veure des de prismes diferents i, fins i tot, sovint semblar antagònics. Però tots ells esdevenen legítims, respectables, i coincidents en la defensa d’una mateixa causa: el dret inalienable a decidir el nostre futur amb plena llibertat i mitjançant vies exclusivament pacífiques. És en aquest context que a molts ens entristeix veure com des del sobiranisme democràtic alguns s’entesten en trencar lligams enlloc de construir ponts, o furgar en les diferències enlloc de cercar acords. Fem un flac favor a les nostres lluites si no treballem per sumar-hi tants actius com puguem. Aquest tarannà caïnita que tant sovint ens ha fet mal no pot ser de nou el fre que ens impedeixi avançar.
És cert també que part del sobiranisme català no es considera independentista. O entén la independència de manera significativament diferent al que ho fem d'altres. O fins i tot que, defensant allò que en dèiem federalisme (concepte profundament devaluat pels qui mai hi han cregut però sempre se n’han omplert la boca), segueix creient encara en aquesta utopia. Però ho fa amb la ferma convicció que ha de ser el poble català qui prèviament s’autodetermini i decideixi lliurement quin model de relació vol tenir amb els seus estats veïns.
On vull arribar amb tot això? Doncs que el denominador comú entre tots els matisos del sobiranisme català recau en el reconeixement inqüestionable de la plena sobirania popular. En atorgar tota la legitimitat i reconeixement polític a les decisions que, de forma lliure i democràtica, prengui la majoria del poble català. És a dir, Catalunya serà allò que les catalanes i els catalans vulguin que sigui. Perquè de cap altra manera algú pot considerar-se sobiranista si el futur del seu poble el subordina a la voluntat de l’estat del qual en forma part.
I és aquí on alguns actors polítics utilitzen una calculada ambigüitat per erigir-se com a defensors del sobiranisme des d’una manifesta subordinació a l’estat espanyol. No és honest anunciar a tort i dret que defenses els drets i les llibertats del poble català i, quan aquests entren en conflicte amb el govern i els tribunals espanyols, desdir-te’n perquè han d'estar supeditats a un acord previ amb aquells qui neguen els nostres drets. És legítim confiar en una imminent regeneració de la política espanyola que permeti resoldre aquest conflicte a l’escocesa. Però també és exigible que, un cop demostrat que el canvi és inviable, reconèixer públicament que aquesta via és morta i sumar-se a la única via possible per a defensar la plena sobirania. La que rau directament de la voluntat popular, de la gent, de les viles, dels barris i de les places. En cap cas la que emana d’un tribunal constitucional parcial i il·legítim.
La història és plena de reivindicacions socials, populars i nacionals que de forma pacífica s’han revoltat contra sistemes caducs i lleis injustes. I en la majoria dels casos, la fermesa del poble defensant els drets humans i els valors democràtics va fer inevitable l’assoliment del seus anhels. Per què nosaltres hi hem de renunciar? Per què nosaltres ens hi hem de resignar? Per què nosaltres no tenim el dret a fer possible aquesta revolució democràtica si una majoria del nostre poble així ho vol? Per què nosaltres hem de demanar perdó per ser com som i permís per ser el que volem ser?
Companys i companyes sobiranistes (independentistes, federalistes, o simplement demòcrates), cal que treballem plegats per donar la veu al poble i perquè sigui el poble qui decideixi lliurement el seu futur. Cal que aixequem ponts sobre allò que ens uneix i siguem fidels a allò que defensem. I, sobretot, siguem clars i honestos. No tot s’hi val en política, i molt menys l’ambigüitat. Ens els darrers anys, coalicions com CiU i partits com UDC i PSC n’han patit les conseqüències. En aquesta partida ens pertoca escollir entre jugar amb blanques o amb negres. I de la mateixa manera que als escacs no podem optar per escollir les fitxes grises, l’actual context polític requereix que tots els actors expressem clarament la nostra elecció: sobirania o subordinació?
És cert també que part del sobiranisme català no es considera independentista. O entén la independència de manera significativament diferent al que ho fem d'altres. O fins i tot que, defensant allò que en dèiem federalisme (concepte profundament devaluat pels qui mai hi han cregut però sempre se n’han omplert la boca), segueix creient encara en aquesta utopia. Però ho fa amb la ferma convicció que ha de ser el poble català qui prèviament s’autodetermini i decideixi lliurement quin model de relació vol tenir amb els seus estats veïns.
On vull arribar amb tot això? Doncs que el denominador comú entre tots els matisos del sobiranisme català recau en el reconeixement inqüestionable de la plena sobirania popular. En atorgar tota la legitimitat i reconeixement polític a les decisions que, de forma lliure i democràtica, prengui la majoria del poble català. És a dir, Catalunya serà allò que les catalanes i els catalans vulguin que sigui. Perquè de cap altra manera algú pot considerar-se sobiranista si el futur del seu poble el subordina a la voluntat de l’estat del qual en forma part.
I és aquí on alguns actors polítics utilitzen una calculada ambigüitat per erigir-se com a defensors del sobiranisme des d’una manifesta subordinació a l’estat espanyol. No és honest anunciar a tort i dret que defenses els drets i les llibertats del poble català i, quan aquests entren en conflicte amb el govern i els tribunals espanyols, desdir-te’n perquè han d'estar supeditats a un acord previ amb aquells qui neguen els nostres drets. És legítim confiar en una imminent regeneració de la política espanyola que permeti resoldre aquest conflicte a l’escocesa. Però també és exigible que, un cop demostrat que el canvi és inviable, reconèixer públicament que aquesta via és morta i sumar-se a la única via possible per a defensar la plena sobirania. La que rau directament de la voluntat popular, de la gent, de les viles, dels barris i de les places. En cap cas la que emana d’un tribunal constitucional parcial i il·legítim.
La història és plena de reivindicacions socials, populars i nacionals que de forma pacífica s’han revoltat contra sistemes caducs i lleis injustes. I en la majoria dels casos, la fermesa del poble defensant els drets humans i els valors democràtics va fer inevitable l’assoliment del seus anhels. Per què nosaltres hi hem de renunciar? Per què nosaltres ens hi hem de resignar? Per què nosaltres no tenim el dret a fer possible aquesta revolució democràtica si una majoria del nostre poble així ho vol? Per què nosaltres hem de demanar perdó per ser com som i permís per ser el que volem ser?
Companys i companyes sobiranistes (independentistes, federalistes, o simplement demòcrates), cal que treballem plegats per donar la veu al poble i perquè sigui el poble qui decideixi lliurement el seu futur. Cal que aixequem ponts sobre allò que ens uneix i siguem fidels a allò que defensem. I, sobretot, siguem clars i honestos. No tot s’hi val en política, i molt menys l’ambigüitat. Ens els darrers anys, coalicions com CiU i partits com UDC i PSC n’han patit les conseqüències. En aquesta partida ens pertoca escollir entre jugar amb blanques o amb negres. I de la mateixa manera que als escacs no podem optar per escollir les fitxes grises, l’actual context polític requereix que tots els actors expressem clarament la nostra elecció: sobirania o subordinació?
Últims articles
- Contra el populisme de dretes, la valentia d’esquerres 29.11.2016
- El proper diumenge, tinguem memòria 19.06.2016
- El canvi real sí que és possible 17.05.2016
