Ens trobem a una setmana d’una nova jornada electoral. Aquest cop en la segona volta d’unes votacions que no s’haurien repetit si els principals partits espanyols haguessin estat capaços d’arribar a un acord. Però hi tornem a ser. I a mi, com us deu passar a molts i moltes de vosaltres, quan ens posen una urna al davant ens hi llencem de cap i votem, principalment perquè si nosaltres no ho fem ho fan d’altres. I si el nostre vot no hi és representat, hi serà el d’altres. Aquestes són les regles de la democràcia, i cada vegada que som cridats a les urnes, el nostre vot és l’eina més potent que tenim per a fer que tot canviï. O, pel contrari, per a garantir que tot segueixi igual.

El proper 26 de juny es tracta precisament d’això. D’anar al nostre col·legi electoral i dipositar un vot a favor del canvi, o fer-ho a favor de no canviar res. Durant els darrers anys, dos forts corrents d’il·lusió han conviscut a Catalunya i, la majoria de les vegades, compartint camí i objectius comuns. Perquè coincidim amb què el canvi passa per més democràcia, per més participació, perquè la política es faci des de baix, per més igualtat, per més justícia social... Però també passa per exigir més llibertat i tenir la plena sobirania per a decidir el nostre futur. I és aquí on apareixen les grans diferències. Uns defensem que el canvi real és possible, que només depèn de nosaltres, i que no hem de demanar permís a res ni a ningú per a tirar-lo endavant. D’altres el subordinen al vistiplau dels que més poder tenen, a acords amb els que més han manat, i a seguir unes regles del joc fixades quan al carrer encara feia tuf a feixisme.

A Barcelona ho hem viscut de primera mà. Els companys i companyes de Barcelona en Comú, liderats per Ada Colau, van prometre el canvi tot just fa un any. Transcorreguts només dotze mesos, on tot havia de ser diferent ara hi ha el mateix de sempre i amb els mateixos de sempre: un acord de govern amb el PSC menys catalanista i menys progressista de la història, que ha renunciat a defensar la sobirania del poble davant els atacs de l’estat espanyol contra les polítiques socials, i al que la pròpia alcaldessa denominava màfia abans de pactar-hi.

Ara ens trobem en unes eleccions on ens prometen, de nou, guanyar el canvi. I malauradament, de nou, aquesta idea és matisada davant les expectatives de governar i estar al capdavant d’algun ministeri. Les darreres setmanes el líder de Podem, Pablo Iglesias, ha encoratjat la gent a votar pel “canvi” al mateix temps que lloava públicament l’exèrcit, assegurava que Gibraltar és espanyol, i reconeixia que el referèndum de Catalunya no seria en cap cas una línia vermella per a formar govern amb el PSOE. Un referèndum que, segons ell, actuaria com a sedant i serviria per a donar-nos “tranquil·litat i calma pels pròxims 25 anys”.

El novembre de 2003, José Luis Rodríguez Zapatero va prometre davant de 20.000 persones que “recolzaria la reforma de l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya”. I es presentava a les eleccions generals demanant el vot pel PSOE com a garants del canvi en la construcció d’una Espanya plural. Ara en Pablo Iglesias emula les passes de qui ell mateix defineix com el “millor president de la democràcia espanyola”. Les promeses de fa 13 anys van passar pel ribot d’Alfonso Guerra i el Tribunal Constitucional. Les d’aquests dies sabem que no seran cap línia vermella davant la possibilitat de tancar un acord de govern amb el PSOE. El canvi que urgeix no és renunciar a un referèndum per un ministeri de la plurinacionalitat. El de debò, el que més necessitem, l’únic canvi possible, és el que construirem conjuntament, tots i totes, sense demanar permís a cap jutge ni a cap rei.

El proper diumenge 26 anirem a votar, però amb memòria. La història ens permet tenir molt present allà d’on venim i allò que hem fet en el passat. Però, sobretot, ens facilita eines per a no recaure en els errors. Podem ensopegar una primera vegada fruit de la innocència i la inexperiència. Fer-ho un segon cop i amb la mateixa pedra és única i exclusivament la nostra responsabilitat.

Companys i companyes d’En Comú Podem, us necessitem i us volem al nostre costat. Compartim molts ideals però sabeu que, tot allò que defenseu i defensem, només és possible aixecant els pilars d’un nou país. No podem canviar allò que no vol ser canviat, però sí que podem treballar plegats en la construcció de la República Catalana, socialment justa, radicalment democràtica, de dones i homes lliures. Ara és l’hora de fer realitat l’únic canvi possible!