El primer diumenge d'abril
Surt el Sol a trenc d’alba,
passat un quart de set del matí,
com sempre passa, el primer diumenge d’abril.
Els carrers són en silenci
i en despertar esperes l’hora en que comencen a bullir.
Però cap a migdia, el soroll no arriba.
No s’escolten nens jugant, ni el murmuri de les terrasses.
No hi ha vermutets a la Plaça Eivissa,
com sempre passa, el primer diumenge d’abril.
Pensàvem que érem intocables.
Que els diumenges serien sempre diumenges.
Que les màscares serien només per al carnaval i els guants per a netejar.
Que podríem sortir a passejar, comprar el diari i badar mirant al nostre voltant,
com sempre passa el primer diumenge d’abril.
L'amenaça d'un enemic invisible ens ha forçat a canviar-ho tot.
A no sortir de casa un dia de sol radiant.
A conformar-nos en veure les flors naixent des de balcons i finestres
enlloc de fer-ho als jardins i als parcs,
com sempre passa el primer diumenge d’abril.
Una parada obligada, un moment per a reflexionar.
Per conèixer millor qui viu al nostre voltant
i saludar-nos i ajudar-nos sense esperar-ne res d'especial.
Per pensar si tots els avis han de ser en residències
i que rebin visites i rams de flors.
Com sempre passa el primer diumenge d’abril.
Un bon moment per mirar enrere i pensar què hem deixat de fer.
Quantes estones perdudes i quantes paraules no hem pronunciat.
Quants petons hem deixat de donar,
quan besar la persona que estimes és el millor que es pot fer,
el primer diumenge d’abril.
Últims articles
- El suïcidi no és allò que passa als altres 10.10.2022
- Del confinament a la Barra LLiure 13.06.2021
- La Rambla, zona zero de la nova Barcelona 04.06.2020
- Qui se'n recorda dels manters ara? 05.04.2020
- Cal un compromís per Ciutat Vella 18.03.2020
