El 24 de maig de 2015, amb més d’un 60% de participació, els barcelonins i les barcelonines van anar a votar majoritàriament pel canvi, per una nova manera d’entendre la política i un nou model de ciutat, més just i menys desigual. Durant tota la jornada electoral es va respirar il·lusió i esperança per començar una nova etapa que permetés recuperar el temps perdut i retornés Barcelona als seus barris, als seus carrers, a la seva gent. El resultat no va deixar lloc a cap dubte. Les forces progressistes, els partits que apostaven per la regeneració democràtica, van obtenir prop del 45% dels vots i 19 dels 41 regidors i regidores del consistori. Del 16% obtingut al 2011, i tant sols 7 regidors/es, els resultats de Barcelona En Comú (BeC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) es van triplicar quedant molt a prop del 50% de la representació a l’ajuntament de Barcelona. Ada Colau esdevenia alcaldessa i assumia l’encàrrec i la responsabilitat de fer el somni realitat. El canvi real era possible.

Transcorregut gairebé 1 any des d’aquelles eleccions, quan es compleixen 5 anys de les mobilitzacions del 15M en què molta gent indignada va sortir als carrers i va ocupar les places, l’alcaldessa Colau ens ha dit que el canvi que va prometre, que les injustícies que va denunciar, que la corrupció per la qual ens vam manifestar, que tot allò se soluciona pactant amb el Partit Socialista de Catalunya (PSC). Un PSC que ha governat durant 32 anys a Barcelona, un PSC que va ser castigat passant del 22% a menys del 10% dels vots (d’11 a 4 regidors/es) a les darreres eleccions, un PSC que és el menys catalanista i el menys progressista de tota la història del PSC. Estem parlant del PSC de la Carme Chacon, la ministra d’habitatge que menys va fer contra els desnonaments. Del PSC del qual va fugir la regidora Itziar González pels flagrants casos de corrupció a Ciutat Vella. Del PSC que no va investigar ni esclarir el cas de “Ciutat Morta”. Estem parlant del PSC que, de la mà del Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s), intenta aturar als tribunals un procés constituent que han votat i recolzat la majoria del poble català. Del PSC que governa arreu on pot sense tenir cap pudor a fer-ho amb aliances tant estranyes i contradictòries com C’s a Lleida, CiU a Girona o el PP a Tarragona. I és amb aquest PSC amb el que ara l’alcaldessa Colau ens vol fer creure que el canvi real és possible.

Ada, no era això. I el més greu és que ho saps. Ets conscient que això no és el que vas prometre i que el canvi no serà possible amb aquests companys de viatge. Ada, saps que tot allò que vas dir que faries ja no ho podràs fer. I que tot allò que vas defensar i pel que tanta gent et va creure, ara no és més que fum i promeses incomplertes. Des d’ERC vam recordar-te que hi ha una alternativa i ens hem ofert a construir plegats (BeC, ERC i la CUP) un nou projecte per a Barcelona que respongui a tantes il·lusions dipositades en totes i tots nosaltres. El canvi real és possible però tu optes per rendir-te.

El 15M de 2011 les places de Barcelona s’omplien per persones indignades que deien prou a una crisi injusta amb els més febles i a un sistema polític corrupte i corromput. L’11S de 2012, de 2013, de 2014 i de 2015, centenars de milers de barcelonins i barcelonines es manifestaven reclamant una futura República Catalana que garantís la justícia social, el benestar, la democràcia, la diversitat, la solidaritat i la igualtat. ERC no renunciarem a cap d'aquests somnis pels quals tanta gent ha sortit al carrer i pels que lluiten des de fa tants anys. Des d’ERC no deixarem de treballar per les esperances que tantes persones van dipositar en nosaltres. ERC no trairem ni els anhels ni les il·lusions dels qui van votar i confiar en les forces del canvi. Ada, des d’ERC no malbaratarem aquest somni. Nosaltres no tirarem la tovallola. Nosaltres no tornarem al passat. ERC seguirem avançant, seguirem caminant sense fer un pas enrere perquè sabem, malgrat vosaltres, que el canvi real sí que és possible.